El diumenge 16 de febrer, a les 9 del matí, un bon grapat de veïns i veïnes eixien de la plaça del País Valencià per tal de fer la tradicional marxa del rotllo. Organitzat per la Regidoria de Festes amb col·laboració del Centre Excursionista i protecció civil, van eixir acompanyats pel Cronista de la Vila d’Alginet, Rafa Bosch, qui va ser l’encarregat de fer les parades oportunes i realitzar les explicacions pertinents.
Tal com comentava Bosch “el títol de la marxa era Seguint l’aigua: l’aigua corredora i l’aigua poada. Hem parlat del barranc i de dues sèries al camí de la Posteta. Després hem seguit per el dit camí fins al Cano, on he comentat alguna cosa de la Séquia Reial i del barranc dels Algadins. Pel camí del mateix nom hem arribat fins les restes d’un aqüeducte del segle XVII, situat a la partida de La Canal. Després pel camí del Cubano-Almazan ens hem aplegat a la Torre Luengo on hem esmorzat, però abans hem parlat d’una sènia a la vida de dir camí que encara conserva alguns elements propis.
Després d’esmorzar hem seguit pel camí fins a l’hort del Cubano, on hem vist un llavador i una sénia. Hem agafat el camí de l’Assagador i pel costat del corral de Camilo, per la via de servei de la Séquia Reial, he comentat les feses que donen aigua als braçals, dels segles XVIII-XIX. Hem tornat al cano i pel camí Posteta hem tornat al poble”.
Un matí d’història, natura i tradicions.
SEGUINT L’AIGUA: L’AIGUA CORREDORA I L’AIGUA POADA
La remor de l’aigua ens bressola quan baixa mansa pel seu llit en les agradables vesprades de la primavera o l’estiu, o ens atemoreix quan la remor brama roja i forta a la recerca del seu camí natural per morir a la mar. I és que l’aigua és això, vida i mort. Sense ella no hi podem viure però moltes vegades ens cobra el seu peatge. Ja ho deien els antics «A vora riu no faces niu», però això mai s’ha complit, perquè els pobles i les ciutats sempre han necessitat d’estar a la vora d’un riu o cabal d’aigua per poder viure perquè, sense aigua, no hi ha vida possible.
L’ésser humà des de fa mil·lenaris, quan s’assentaren i esdevingueren agricultors, han intentat domesticar l’aigua per dur-la a on els hi interessava mitjançant assuts, canals, séquies… i ella s’ha deixat fer i permetre construir un paisatge agrari, és a dir, antropitzat. Però com ja hem dit adés, també l’aigua brama i demana el seu espai, cap mur ni cap esforç humà pot detenir-la. Causa moltes destrosses, danys i pèrdua de vides, però no oblidem que també en aquests moments l’aigua, encara que no ho parega, està beneficiant-nos, aportant-nos vida en forma de sediments que han conformat les planes al·luvials on els éssers humans han pogut i poden desenvolupar una agricultura intensiva. Però els humans no en tenim mai prou i hem anat molt més enllà i hem accedit a l’aigua en espais pocs propicis com deserts o zones seques mitjançant l’accés a l’aigua subterrània. Les sénies, les rodes o els minats ho permeteren i, actualment substituïts pels motors elèctrics.
I aquesta és la nostra proposta per a la marxa en honor a Sant Blai que fem enguany, com els nostres avantpassats intentaren domesticar l’aigua i dur-la per tot el terme i allà on l’aigua corredora no hi podia arribar, la construcció de sénies que hi ajudaven a la xarxa extraient l’aigua subterrània, l’aigua poada, amb la força animal aportada per rucs i someres. I tot sempre amb un ull posat amb l’aigua salvatge que hi podia venir, durant un temporal, pel sistema natural de drenatge del nostre territori, els barranquets i els barrancs, hui en dia bastant menyspreats, però que quan s’unflen poden fer molta por. Moltes han estat les barrancades al llarg dels segles que han arrasat l’horta o han destrossat les infraestructures hidràuliques del terme, però és que l’aigua té memòria i per molt que li posem entrebancs, ella buscarà el seu camí, emportant-se tot allò que tinga al seu davant. És quan l’aigua diu: jo sóc la Senyora. Malgrat això, cal dir que les barrancades també han canviat, no respecte a la quantitat d’aigua que pot discórrer per damunt dels camps, sinó en quant la seua aportació al sistema. Fins fa quatre dies, les barrancades hi aportaven sediments rics en oxigen i nutrients, que afavorien el vigor dels camps, malgrat els danys que hi poguera ocasionar. A hores d’ara, les barrancades només aporten runa, fem i plàstics en netejar les deixalles humanes que ofeguen el caixer natural dels barrancs, és a dir, provoquen grans danys i a més no nodreixen els camps.
Però tornem a l’itinerari de la marxa. Com sempre ens reunirem davant de l’Ajuntament i enfilarem pels carrers de l’eixample per arribar-hi al camí de la Posteta. En aquest primer recorregut, poc podem dir, només que sota l’asfalt i les llambordes que trepitgem, hi està soterrada l’horta més antiga d’Alginet, possiblement d’origen andalusí, que va ser abonada durant set-cents anys per les séquies dels Tres Rotllets que, més o menys, en línia recta, duien l’aigua de la séquia d’Alèdua, la séquia Mare (abonada per aigua del riu Magre), fins el declivi natural del barranc de la Forca. No obstant, cal dir que la seua desaparició és lògica i, això, perquè el desenvolupament urbà típicament mediterrani, compacte i continu, ho afavoria, fent els eixamples urbans sobre la terra d’horta immediata al nucli urbà original.
Ens enfilem pel camí de la Posteta, l’antic camí d’Albalat, on tenim exemples de tot el que estem dient. Segons el curs de la marxa, a la nostra dreta, el caixer del barranc del Senyor, el qual fou extremadament reformat, en aquest sector, en les dècades dels anys 60 i 70 del segle XX i, això perquè el barranc feia una sèrie de revoltes que van ser eliminades per la construcció d’un caixer del barranc rectilini.
Aquests revolts, des del camí de la Vall d’Hebron fins més enllà de l’autovia cal suposar que es produïren per la desembocadura del barranc de la Forca i el recreixement artificial de la partida de l’Algoleja, el que va provocar que els sediments es dipositaren i el barranc , en cada revinguda, haguera d’anar obrint-se un nou camí. Per altra part, també hi trobem una sénia, hui en dia arrasada, però que encara conserva el sequial o pou, que és la cavitat, normalment ovalada, on s’hi inseria la roda que movien els animals de tir, la qual hi aprofitava el nivell freàtic a la vora del barranc. Per evitar-ne la seua destrucció amb les revingudes, el vessant del barranc va ser reforçat amb un mur de pedra travada amb argamassa, que hui en dia encara es manté. Junt a la sénia una figuera o un lledoner. Així mateix, hi tenim un altre element hidràulic com els escorredors. Tots sabem que les barrancades són sobtades i molt violentes, però de curta durada, i per això, molts camps a prop dels caixers dels barrancs, comptaven amb séquies què, en lloc de dur l’aigua, en facilitaven la seua eliminació més ràpidament i així evitar l’embassament dels camps.
Al mateix camí, però a la seua marge esquerra, seguint l’itinerari de la marxa, podem parlar de d’un minat que punxava el nivell freàtic a la vora del barranc de la Forca. Aquest minat, amb volta de pedra i rajola I hui en dia sota el pont de la ronda Higini Noja, va romandre en funcionament fins la primeria del segle XX, quan va ser curullat amb deixalles. Ho puc dir perquè quan era molt jove, el vaig excavar i entre les runes vaig trobar una moneda molt gastada d’Alfons XII, de l’any 1876.
Seguim el nostre camí fins arribar al cano de la Séquia Reial. A la nostra esquerra corre el caixer del barranc dels Algadins, el barranc format a partir de l’encontre del barranc de la Forca amb el barranc del Senyor. El seu caixer ha estat modificat substancialment en ocupar-lo, en gran mesura, la terra agrícola de la partida de l’Algoleja. En aquest punt, l’antic caixer natural del barranc és substituït per un barranc-séquia, ja que quan es va perllongar la séquia d’Alèdua al segle XVII, es va canalitzar la séquia (coneguda com la séquia de Baix) fent un caixer molt menut que creuava l’antic àmbit del barranc. Per suposat aquesta séquia va ser arrasada per les revingudes del barranc en moltes ocasions, però va ser reconstruïda una i altra vegada perquè calia fer-ho per donar aigua a les terres situades molt més cap a l’est, fins l’actual partida dels Algadins.
Situats on s’hi troben la Séquia Reial (una de les construccions artificials de l’aigua més importants del nostre terme) i el barranc dels Algadins (el sistema de drenatge natural del nostre terme), el món de l’aigua se’ns molt present. La Séquia Reial, com ja hem dit algunes vegades, és del segle XVIII i, en aquest punt, cal valorar la perícia dels enginyers per salvar el caixer del barranc dels Algadins, ja que una altra opció que no fora fer un cano o sifó per evitar-lo, hi hagués estat un problema per la supervivència de la pròpia séquia, ja que el barranc dels Algadins, amb tota la seua força, s’haguera endut la construcció d’un pas elevat com un aqüeducte. I és que cal tenir en compte que el caixer del barranc dels Algadins té una presència important, ja que és el col·lector per on es vehicula l’aigua de pluja de tot el terme d’Alginet en el seu camí cap els antics ambients palustres de l’Albufera. Aquest caixer rep l’aigua de tot l’extrem sud de la serra de la Falaguera, que s’obre com un ventall a la part de ponent del terme i que es vehicula a través del barranc del Senyor i el barranc de la Forca, que en el seu itinerari reben les aigües dels molts barranquets que baixen de la muntanya i, cal fer menció especial al barranc de l’Aigua, tributari del barranc del Senyor, que drena part de les muntanyes d’Alfarb, aportant-li la major part del seu cabal. Tota eixa aigua construeix el caixer del barranc dels Algadins, que és molt ample a aquest sector del terme, malgrat estar ocupat, hui en dia, per conreus, els quals pateixen amb força els temporals, ja que el pas de l’aigua va acompanyat de canyes i deixalles. Quan vinga una revinguda excepcional, potser molts dels arbres que hui ocupen el seu llit siguen arrasats sense compassió. I és que la terra de barranc, és terra de barranc.
Seguim el nostre itinerari pel camí dels Algadins, hi trobem antics edificis hidràulics com el Molinet, el qual hi aprofitava l’aigua d’una de les séquies del braçal de la Mocarra, però el més important les restes d’una canal, que dona nom a la partida, que no és més que el què queda d’un antic aqüeducte, del segle XVII, que vehiculava els escorrims de la séquia de Baix per regar parcel·les a la partida dels Algadins. La seua amortització cal situar-la a les darreries del segle XIX i, això, perquè quan es va construir la séquia de l’Alcantarilla o, popularment coneguda com la séquia de la Merda, aquesta va tallar els fonaments de l’antic aqüeducte, que en perdre la seua funcionalitat, unes quantes revingudes del barranc l’haurien fet malbé.
Seguint el nostre itinerari cap la torre de Luengo, ens hi trobem un exemplar de sénia que han intentat posar-la en valor, reconstruint els matxos que són els dos pilars que sostenen la polaina, és a dir, la biga de llosa o fusta on s’enganxava el mecanisme que feien moure les bèsties de tir. Aquestes sénies més antigues, comptaven amb un menut safareig o bassa on s’hi anava acumulant l’aigua que s’extreia mitjançant els catúfols de la sénia i així poder regar espais reduïts on l’aigua de les séquies no hi arribava. Però també el món de la sénia va canviar amb l’aparició del vapor, primer, i de l’electricitat posteriorment. Els animals de tir foren substituïts i moltes de les antigues sénies s’abandonaren, ara era el moment dels motors que extreien més aigua del subsòl i, per això, els antics safarejos o bassetes foren substituïts per les grans basses que hui coneixem, les quals tenien com a missió regar espais molt més grans que les sénies antigues. Era el moment de les grans plantacions de cacau i, posteriorment, de les grans finques de taronger.
Continuem el nostre camí i hi trobem altres usos de les séquies, com els llavadors. Tenim un exemple ben cuidat a la finca del Cubano. I és que l’aigua ens ho marca tot. A aquest indret també trobem la construcció agrària de tot aquest sector del terme, amb la construcció dels braçals de la Séquia Reial que permeteren la seua posada en producció, quan fins el segle XIX no eren més que terres de secà i de tramussers. Va ser el gran esclat de l’horta d’Alginet, aliena a l’aigua de la séquia d’Alèdua que no hi podia arribar a aquest indret i que ara amb l’aigua de la Séquia Reial, provinent del riu Xúquer, podia florir sense problemes. Així trobem les feses que donaven aigua a les séquies que s’escampaven cap al llevant: la fesa d’Alginet, la fesa dels Gallos, la fesa de la Vall d’Hebron. Tot un seguit de noves fonts d’aigua tant necessària, les quals van permetre la construcció de tota una xarxa hidràulica on abans només pastaven vaques, ovelles i cabres.
Seguint el camí de l’aigua de la Séquia Reial hi arribem de nou al camí de la Posteta, per enfilar de nou la marxa cap al poble. Si algú encara li apeteix podem parlar de les séquies que van construir la partida de la Vall d’Hebron, una de les partides cristianes més antigues amb la dolça remor de l’aigua de la séquia de la Mitgera i de la séquia de la Forana.
Rafael Bosch López, Cronista de la Vila d’Alginet
Imatges Club de Fotografia d’Alginet: Reyes Gálvez i Javier Moreno