La professora de Secundària, ara jubilada, Magda Añon Espert va rebre, el passat 20 de gener, a Torrent el guardó del XIX Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Torrent 2021 per la seua obra Otranto.
Des de La Veu d’Alginet hem desitjat conversar amb Magda per conéixer de primera ma la seua opinió.
Què ha significat per a tu guanyar el XIX Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Torrent 2021?
Després de treballar en la més absoluta soledat, sense saber el ressò del que s’escriu, la connexió o no dels temes treballats, l’efectivitat i proximitat de l’estil amb el lector, un premi és un reconeixement. Es diu habitualment, però és cert. Un premi permet constatar que, potser, alguna cosa està fent-se bé. Premi és seguir avant, iniciar nous projectes, il·lusionar-se amb les paraules i amb la seua capacitat per a emocionar.
Com vas rebre la notícia, el guardó i què vas sentir?
Vaig rebre la notícia a través d’un membre de l’Editorial Tabarca, que és qui publica aquests premis. Se’m comunicà poc després de la deliberació i decisió del jurat. Fou una comunicació molt emotiva i molt afectuosa. Recorde que em trasbalsà durant algunes hores. Però el que dominà fou l’alegria, primer continguda, després desfermada, pel reconeixement d’un esforç i pel plaer de imaginar-me Otranto publicat.
No és el primer que escric. Fa molts anys que escric. Tot ho guarde al calaix. Però amb el confinament iniciat a març de 2020, donar el meu darrer any de docència fou un infern. Els alumnes s’ho van passar molt mal. El professorat i pares, també. Treballar des de casa, amb un coneixement precari de la informàtica i haver de “continuar” el curs amb unes condicions penoses imposades per la covid, fou terrible. Amb el confinament, vingué el desencís, l’abatiment i el descoratjament. Així que vaig decidir activar-me, com a antídot a tanta tristesa. Vaig recuperar textos, comencí a refer-los; vaig crear-ne de nous, vaig encetar un llarg passeig per la poesia… En fi, eixa fou la cara amable del confinament, un obrir motors emocionals i un retrobament més intens amb la meua escriptura silenciosa.
Què et va motivar a presentar-te a aquest?
Em va motivar la curiositat de saber si Otranto podria agradar o no. Perquè amb el que s’escriu des de la soledat, passa com quan es fa classe: els ensenyants mai sabem si el que es transmet als alumnes i la forma de fer-ho, els arriba, agrada, interessa… O tot el contrari.
Quan escric, ho faig des de la nuesa, en l’exercici de buscar la veritat . Des d’eixa nuesa presente els meus treballs. Tinc la sensació d’haver-me despullat i estar molt exposada a mirades.
Per què narrativa juvenil?
Va eixir així, de manera més o menys atzarosa. Però el relat anava prenent cos i força i jo li vaig fer cas: vaig aparcar un altre projecte i em vaig lliurar a Otranto perquè el relat m’ho demanà. Va ser aleshores que vaig saber que, amb Otranto, havia arribat el moment de tornar-li al meu fill tantes atencions i tantes mostres d’afecte.
Què podem trobar en començar a llegir aquesta obra?
A Otranto, trobarem històries d’amor i d’estima, desaparicions físiques però també vitals, assassinats atroços, fugides i retrobaments; mans que acaricien, miols de gats sobre teulades, el ris ras, ris ras de l’espart fent trenes per a fer sarnatxos, coloms abatuts per la bala d’un soldat italià del Duce… En Otranto hi ha la recerca i la reconstrucció d’una família trencada per la guerra.
Roure el fuster, un personatge cridat a anar al Front, dirà en un moment del relat: Això és la guerra, casundena: un bosc de mala fusta que fa mals mobles. Otranto és la denúncia de les conseqüències de les guerres, dels estralls sobre la vida emocional i diària de la gent, tant de qui va a la guerra com de qui espera. Però és, també, un cant d’esperança.
I ara què?
Ara, a seguir il·lusionant-me i a intentar il·lusionar i emocionar a l’hipotètic lector.