Text: Santi Vallés Casanoves
L’11 d’agost de 1938, a Guadalaviar, el xicotet municipi de Terol que dona nom al riu Túria naixent, moria, als 21 anys, Josep Nogués Matoses. En aquell indret, enclavat en plena serra d’Albarrasí, aquest jove d’Alginet perdia la vida en el que alguns han anomenat el front de València. Molt a prop del curs del riu, que l’unia a la València que ell havia conegut de la mà de son pare.
En aquella fatídica jornada d’agost, i mentre molts altres valencians tractaven de contindre l’avanç de les tropes nacionals a altres indrets del front d’Aragó, Josep Nogués queia abatut. Ell, el jove venedor de barrets i gorres que tot el poble d’Alginet coneixia i que un bon dia havia decidit allistar-se a l’exèrcit regular de la República.
Nascut un 5 de març de 1917 en aquesta població de la Ribera Alta, Josep Nogués havia sigut fins al moment de la seua incorporació a files un jove idealista i compromés amb els valors de la República.
Vora vuitanta-quatre anys després, el seu nebot, Josep F. Nogués Quixal continua mantenint viva la memòria del germà de son pare que mai no va arribar a conéixer. El tio a qui la Guerra arrabassà la vida i que a dia de hui encara ningú no ha pogut localitzar.
Un bon dia, el mateix Josep Nogués em feu partícip de la seua idea de recuperar el llegat del seu tiet. Tant de bo la seua investigació arribe a esclarir les incògnites que encara planen sobre el parador de Josep Nogués Matoses.
El soldat, el republicà, la persona i el veí d’un poble que només la seua família es proposa encara de recordar. La mort dels sense nom, la memòria dels qui, de la mà dels seus fills, nebots o nets es fa més present que mai.
Des de fa anys i panys, l’amic Vicent Gimeno, un lluitador incansable per inventariar els damnificats del franquisme i de la guerra, s’encarrega puntualment de recordar-nos-ho.
Com és d’important no defallir en la necessitat de rescatar la memòria dels qui ni la història ni el temps haurien de condemnar a l’oblit.
Dos anys abans, i quan tan sols tenia 19 anys, Josep Nogués es va fer una fotografia. És l’última imatge que es conserva d’ell en vida i l’única que guarda la família.
Es tracta d’una fotografia d’estudi, una d’aquelles instantànies en què, a la manera dels actors de Hollywood, veiem el semblant d’un jove templat. El semblant de qui, segur de si mateix, mirava a càmera, completament alié al tràgic desenllaç que el destí li tenia reservat.
Més de vuit dècades després, Josep Nogués Matoses torna a ser homenatjat, tal com al seu nebot li agradaria que fora recordat.
Pepe, Anita, Rafael i Teresa, els germans 