El 2021 és un any especial per al nostre poble perquè el Papa Francesc ha decretat que aquest siga dedicat a sant Josep. El motiu d’aquesta efemèride és que enguany es compleixen cent cinquanta anys des que el Papa Pius IX va proclamar a sant Josep com a patró de l’Església Universal. El Papa en aquell moment va escoltar les moltes peticions dels fidels del món sencer i va decidir, estant reunit al Concili Vaticà I, atorgar-li aquest títol al Sant. El 8 de desembre de 1870 es va fer la proclamació oficial. Convertint-se en un sant de referència i el major intercessor de l’Església junt amb la Mare de Déu. Aquest fet el veiem reflectit a una de les estrofes dels gojos de sant Josep del nostre poble, que diu així:
De tener tan fiel custodio
Alginet se enorgullece,
y pues tal dicha merece,
con fe os aclama sencilla
por patrono de esta Villa
cual la Iglesia Universal.
Alginet venera a sant Josep com a patró des de molt antic, almenys que tinguem constància escrita des del segle xvi. Hem de tindre en compte que la gran font documental al respecte, que era l’Arxiu Parroquial, fou destruït al saqueig que el juliol de 1936 va sofrir el temple parroquial. Els gojos del Sant ens diuen que l’antiga imatge de sant Josep va ser traslladada al poble des d’Espioca en 1584. Hem de ressaltar que el segle xvi fou un període clau per a l’expansió de la devoció a sant Josep per tot el món. En l’Església figures com santa Teresa de Jesús van expandir molt aquesta devoció, encara que des d’antic molts foren els sants i teòlegs que tractaren la figura del nostre patró. Ací, en terres valencianes, es va introduir des d’antic la seua festa a la litúrgia. I com veiem la devoció al sant en Alginet comença a germinar al mateix temps que l’Església Universal va expandint aquesta devoció. Molt s’ha escrit de les arrels històriques del patronatge i la devoció de sant Josep al nostre poble. M’agradaria incloure una novetat al tractar un tema del qual s’ha escrit poc i que molta gent, especialment els més joves, no coneixen. Una tradició que té les seues arrels a la religiositat popular, la celebració dels Set Diumenges en honor a sant Josep.
Anem ara a veure què és aquesta tradició tan arrelada al nostre poble i que generació darrere generació hem conservat i que és una joia tant en l’àmbit religiós, musical, etnològic i cultural del nostre poble. Un ritu únic que a la resta de pobles o bé ha desaparegut o que mai s’ha celebrat amb les característiques pròpies del nostre poble. L’origen d’aquesta celebració és un poc incert, com és normal al tractar-se d’un acte lligat a la religiositat popular i a la tradició oral. Cal buscar l’origen a una narració antiga que data del segle xvi i que conta que dos frares franciscans italians durant un viatge marítim van sofrir un naufragi, el vaixell quedà totalment destruït per un temporal i sols es salvaren aquesta parella de frares que es pogueren agafar a una taula de fusta del vaixell. Els frares molt devots de sant Josep s’aclamaren a ell. Poc temps després un home els va auxiliar i els portà a terra ferma. En arribar a terra els dos frares, s’agenollaren i preguntaren a l’home per la seua identitat. Ell els va dir que era sant Josep, i que feren el favor de resar i reflexionar sobre la seua vida terrena, especialment els dolors i gojos que va viure junt amb la Verge Maria i Jesús. Els frares començaren aleshores aquesta tradició de resar els Dolors i Gojos de sant Josep durant els set diumenges anteriors a la festa que se celebra en el seu honor el dia 19 de març. Costum que prompte va anar expandint-se per Itàlia i Espanya, i més tard per la resta del món.
Portada de l’antic llibret dels “Set Diumenges”
Fou al segle xix quan la devoció a sant Josep va sofrir una gran expansió perquè la jerarquia eclesiàstica va anar fomentant-la. Per eixe motiu trobem que es va institucionalitzant la seua festivitat i els Pontífexs van concedir indulgencies als fidels que realitzaren piadosament la devoció dels Set diumenges. Per aconseguir aquest privilegi espiritual calia confessar-se, combregar i resar per les intencions del Papa. Trobem al respecte que el Papa Gregori xvi al 1836 va concedir tres-cents dies d’indulgència als qui resaren els Set Diumenges. Alguns anys després el Papa Puis IX, qui el va proclamar patró de l’Església Universal, va coincidir indulgència plenària aquí els resara. Tots aquests fets van anar consolidant el costum de resar aquesta devoció. La majoria de parròquies valencianes els resaven, costum que perdurà fins a mitjans del segle xx. Amb les reformes del Concili Vaticà II, van anar deixant-se de banda aquestes pràctiques de religiositat popular.
Pel que fa al cas del nostre poble sabem per la tradició oral que és un costum molt antic el de la devoció josefina de resar els Set Diumenges. No sabem per la falta de documentació quan començà la pràctica d’aquesta tradició de religiositat popular, però no hem d’oblidar que era una pràctica oral. La gent s’ensenyava les oracions dels dolors i gojos de memòria, i per facilitar la memorització aquestes oracions es cantaven. El document més antic que hem trobat és un xicotet llibret de dues fulles de paper que malgrat no detallar cap data, deduïm que podria haver estat imprès entre finals del segle xix o principis del segle xx. Ho podem saber pel format i perquè té a la portada la imatge del sant Josep antic, que va desaparèixer el 1936. En aquest document podem llegir el nucli dels Set Diumenges, el que anomenem Dolors i Gojos de sant Josep. Un conjunt de set oracions que van enumerant i reflexionant sobre allò que durant la seua vida va haver de patir i gaudir sant Josep com a pare putatiu de Jesús. Trobem el misteri de l’Encarnació de Jesús, el naixement de Jesús, la circumcisió de Jesús, la profecia de Simeó, la fugida a Egipte, la tornada a Natzaret i el Xiquet perdut i trobat al Temple. Aquest document ens demostra el que conten les persones més majors del nostre poble i que recorden com es celebraven antigament els Set Diumenges.
El ritual antic de la celebració dels Set Diumenges era molt senzill, ple d’oracions que la gent resava i que s’aprenien de memòria. Mentre el retor celebrava la missa amb el ritu antic. Cal pensar que la missa fins a la reforma litúrgica promulgada després del Concili Vaticà II que acabà el 1965. Fins aleshores la missa se celebrava amb el retor d’esquena al poble i la llegua emprada era el llatí. Els fidels participaven de la missa de forma passiva, i mentre se celebrava molts es dedicaven a resar el rosari, novenes i oracions als sants als qui tenien devoció. Els Set Diumenges per tant se celebraven dins de la celebració de la missa. Mentre els fidels feien les seues oracions a sant Josep i resaven el rosari. Una vegada acabada la missa es cantava el Dolor i Goig corresponent a eixe diumenge, els set respectivament. Després es cantaven els gojos en honor a sant Josep que podem datar al segle xix. I aquesta és la senzilla estructura litúrgica que es celebrava antigament. D’aquells antics Set Diumenges queden en el record de la gent més major que en l’acabar la celebració començava el tradicional passeig que la gent realitzava al llarg del carrer Major. Algunes quadrilles de xics esperaven a que les xiques acabaren de resar-los per començar el dit passeig. Aquest passeig, es realitzava seguint un ritu molt característic perquè les xiques anaven per un costat de la carretera i les xiques per l’altre. Es creuaven mirades entre els joves que s’agradaven i així es donava peu per començar a festejar. El passeig més entrat el segle xx es va traslladar al carrer sant Vicent, puix la carretera ja tenia molt de trànsit. Costum el del passeig lligat a un altre signe molt important de la devoció josefina, el pou de l’ermita. En el qual els joves refrescaven durant el passeig. La visita a l’ermita devia sempre estar acompanya de veure un poquet d’aigua d’aquest pou, especialment els dies del Porrat era molt concorregut.
Fotografia on apareix la casa de l’ermità i el pou
A finals del segle xx, la majoria de parròquies deixaren de banda aquestes manifestacions de religiositat popular i anaren caient en l’oblit. En el cas d’Alginet es va voler reformular adaptant-la a les noves directrius del Concili. Es van arreplegar les oracions i cants propis d’aquesta celebració i es feren fulls mecanoscrits per a seguir la celebració. Un canvi que anava unit a una nova mentalitat i forma de vida on la nostra comunitat eminentment agrària fins aleshores, anava modernitzant-se i sofrint el fenomen de la laïcitat. Els fidels, almenys la gran majoria deixaven de ser persones analfabetes i ja podien seguir el ritu escrit als fulls. Però la tradició anà perdent popularitat, les noves generacions començaren a no conéixer la devoció de resar els Set Diumenges. Així i tot mai es deixaren de fer i molt menys els alginetins i alginetines deixaren de demostrar-li la seua gran devoció al seu patró encara que les formes foren altres.
Aquesta celebració va sofrir una gran transformació quan d. José Antonio Todolí va prendre processió com a rector de la Parròquia al 1991. Des del primer moment el seu objectiu va ser el de fomentar la devoció a sant Josep. D. José Antonio es va trobar amb els Set Diumenges abans descrits. I va pensar en renovar-los. Amb aquesta finalitat, a la dècada dels anys noranta del segle passat la celebració es va veure enriquida amb un fonament evangèlic de la Paraula de Déu, i l’adoració del Santíssim Sagrament. Fou aleshores quan es van transformar els Set Diumenges i començaren a realitzar-se amb l’esquema que hui en dia utilitzem.
L’any 1994 es va proclamar a sant Josep com a patró canònic de la Vila d’Alginet junt amb la Mare de Déu dels Desemparats. Començà així un seguit d’actes que gaudiren d’una gran resposta de totes les institucions del poble i de tots els alginetins en general. Com a colofó en 1997, és celebrà el centenari de la reedificació de l’ermita es va fer una gran festa al voltant de sant Josep. El nostre poble una vegada més ficà la mirada en el seu estimat patró.
Entrada triomfant de la nova imatge. Any 1940
A principis d’aquest any Sant Josep, recentment restaurat, va fer la seua entrada triomfant des de l’ermitori d’Espioca, del del qual va ser traslladat en romeria al poble, on a l’entrada l’esperaven els seus fidels. Per al trasllat s’utilitzà un carro valencià engalanat, el carro de Vicente Arcos «Barrachina”. El poble com havia fet quatre-cents anys abans anava a traslladar al seu patró des d’Espioca a vell mig de la Vila. La banda de música va anar a rebre´l, el grup de danses va ballar la “Magrana” i “els Nanos”. Els caps foren amprats a la veïna localitat de l’Alcúdia, puix no fou fins al 2012 quan es van realitzar els actuals cabuts que ballen en la solemne processó de les festes Majors. La comitiva presidida per les autoritats municipals, fallers, festers, associacions i fidels va fer l’entrada al poble fins aplegar a l’església. Tot el recorregut i la plaça estaven ricament engalanats. En aplegar al temple parroquial es cantà el Tedèum compost pel director del Cor Parroquial, Francisco Pérez Huerta, en acció de gràcies al Patriarca. La nova imatge resplendia acabada de restaurar, amb la nova vara florida, la qual va substituir l’antiga que tenia poc valor artístic. Aquest acte també es va realitzar de igual mode l’any 1940, quan Carmelo Vicent va tallar la nova imatge de sant Josep, substituint a l’antiga. D’aquella romeria conservem una fotografia i un escrit amb els Gojos del Sant.
El nucli urbà va quedar dividit en set sectors, un per cada diumenge. I sant Josep fou traslladat al primer dels sectors. El diumenge següent a la vesprada se celebraren els Set Diumenges a la casa on s’havia quedat el Sant amb una assistència de gent multitudinària. En finalitzar fou traslladat al següent sector acompanyant per les autoritats municipals, la Banda de Música i diferents associacions, entre les que no podien faltar els fallers que dugueren al seu patró al muscle processonant pels carrers ricament engalanats amb banderes, guinaldes, cobertors, damassos i enramà. Una demostració de gran fervor que es donà a cada un dels set sectors diumenge darrere diumenge.
L’any 1997 el poble d’Alginet es va bolcar amb el seu patró, també es realitzaren les noves andes per al Sant, que són les actuals. Beneïdes a la missa que es celebrà el dia 19 de març a la plaça on el Cor Parroquial va cantar per primera vegada la ja tradicional missa en honor a sant Josep en valencià. Aquesta fou composada pel director del Cor Parroquial, D. Francisco Pérez Huerta, i acompanyà els cants la Banda de Música. Huerta també va composar una nova estrofa dels gojos de sant Josep que descriu l’esdeveniment i la restauració de l’ermita com a prova d’amor filial.
El dia 20, segon dia de sant Josep, es va procedir a beneir la restauració de l’ermita que sofria un lamentable estat i ara resplendia més que mai. Pel seu reduït aforament es van instal·lar pantalles que van retransmetre la celebració a les persones que es trobaven a l’exterior de l’ermitori.
Aquest any també es va restaurar el campanar i a les Festes Majors d’agost en eixir el Sant Patriarca per la porta del temple parroquial es va encendre la il·luminació del campanar. Aquest mai havia estat il·luminat i tot el poble quedà fascinat al veure el seu esvelt campanar enllumenat i al seu estimat patró a la vegada eixint al carrer.
Tots aquests esdeveniments van impulsar la celebració dels Set Diumenges i la devoció a sant Josep es va veure molt reforçada. Els anys posteriors hem seguit fent realitat aquesta tradició diumenge darrere diumenge sent l’ermita l’escenari on s’han celebrat i que és empremta i símbol on es materialitza la devoció josefina dels alginetins i alginetines.
Veurem ara l’esquema del que venen a ser els Set Diumenges reformulats per D. José Antonio i que és com hui en dia els anem celebrant. Comença l’acte amb els tres tocs de la campaneta que congrega als fidels a l’encontre del seu estimat patró. Un riu de gent, cada vegada menys extens, va dirigint-se cap a l’ermitori. A les cinc, abans es celebraven a les quatre de la vesprada, comença la celebració amb el cant de salutació al Patriarca, mentre la imatge a poc a poc es va descobrint quan el bocaporta va pujant. Aquest bocaporta de tela té al mig pintant al temple l’escut de sant Josep, un tapís que data de finals del segle xix, quan es va reedificar l’ermita. Amb motiu de la celebració del 25é aniversari de la proclamació canònica del patronatge, es va decidir fer una rèplica d’aquest perquè es trobava molt deteriorat i temíem que es trencara. Una devota del carrer sant Josep el va confeccionar i Alicia Espert Arnandis el va pintar seguint fidelment el dibuix i colors de l’antic. Actualment l’antic es troba penjat a la sagristia de l’ermita.
La celebració segueix amb l’exposició del Santíssim Sagrament i un cant eucarístic. Seguidament es resa un rosari meditat amb versicles de la Paraula, aquest el va trobar D. José Antonio en un llibret i el va considerar molt apropiat. Tot seguit s’interpreten cants i oracions en honor al Sant per arribar a l’essencial i més antic. El cant dels Dolors i Gojos, aquests també foren enriquits per Todolí amb els fragments de l’Evangeli on queden reflectits. Així quedà unida la tradició alginetina amb el fonament evangèlic. Amb les lletanies al Sant i la reserva del Santíssim segueix la celebració. Després es canten els gojos de sant Josep, que com hem dit daten del segle xix i també l’Himne de sant Josep que fou composat musicalment per Hermelando Bosch i la lletra és del mestre Rafel Hervás del 1960. Aquest himne es va traduir al valencià en 1997, i ho va fer el nostre il·lustre veí Josep Lozano. Finalment el cant de comiat tanca la celebració mentre que el bocaporta a poc a poc torna a cobrir la imatge del Sant.
Com veiem tenim una mostra més de la religiositat popular alginetina que es perd en el temps i que gràcies a Déu hem sabut no sols conservar sinó enriquir i anar adaptant-la als nous temps. Tenim l’obligació de conservar-la per a les pròximes generacions com a herència íntimament lligada a la fe i a la devoció del nostre benvolgut Patró.
Aquest any per la situació especial, tant per la festivitat que celebrem com per les circumstàncies de crisi sanitària sant Josep serà traslladat de forma privada una volta més al bell mig del poble com ve fent any darrere any. Poques vegades ho ha deixat de fer, com la Guerra Civil del 1936-1939, i el passat 19 de març quan tot el poble estaven confinats. Tanmateix el senyor retor no deixà de celebrar l’eucaristia en el seu honor de forma privada. Ho va fer al temple parroquial, davant la imatge de sant Josep que tenim a la capella de la Comunió, aquesta és una imatge que data del segle xviii, de gran valor artístic, i que fou duta a la parròquia per D. José Antonio Todolí des del monestir de Sant Miquel dels Reis de València. Una peça més relacionada amb la devoció del Sant que té un gran valor i que devíem restaurar ja que està en un estat bastant deteriorat.
La imatge del nostre patró romandrà al temple parroquial durant tot aquest 2021, per a celebrar aquest any de sant Josep i estar prop de tots els alginetins i alginetines en aquests moments de dificultat. El dia 31 de gener s’entronitzarà a un dosser que s’ha confeccionat amb motiu d’aquest any tan especial. També exposarem l’estendard del Sant que fou confeccionat l’any 2019, sufragat per la feligresia. Aquest té al centre un llenç amb la imatge de sant Josep a l’oli, pintat per Pedro Huertas Herrero, artista de Alcázar de San Juan. I fou brodat en fil daurat per Teresa Company Roig. Cal destacar que no és la primera vegada que sant Josep té un estendard o bandera, puix el 1885, quan s’havia d’haver celebrat el tres-cents aniversari de l’aplegada de la imatge al poble, es va confeccionar una bandera amb la imatge del Sant. Es va beneir a la parròquia i es cantà el Tedèum, aquesta dada la podem llegir a un dels escrits històrics sobre sant Josep que realitzà el nostre cronista Rafel Bosch.
Podríem escriure una muntanya de folis contant mil històries del nostre patró, són diferents els articles i escrits que podem trobar al respecte. Aquests van narrant la història de la devoció al nostre benvolgut Patró, com són els escrits de J. Alegre, Rafel Bosch, Salvador Comes, José Ciscar, Ferran Roig, Lluís Josep Palop , etc. Agrair la seua gran llavor i l’ajuda que sempre m’han brindat per a realitzar aquests xicotets articles i a alguns d’ells amb l’organització dels diferents actes en honor al nostre Patró.
Esperem que prompte podrem tornar a gaudir amb la presència del nostre estimat Patriarca eixint en processó pels nostres carrers d’Alginet al pas de les notes de la nostra Banda, acompanyat dels fallers, Quadre de Balls, fidels i tants i tants que fan possible tot el tradicional seguit d’actes que de normal portem a terme en el seu honor, sent un dels més representatius, les misses amb el Triduo, els trasllats i com no la solemne processó que any darrere any va tornant a lluir amb l’esplendor de temps passats.
Posem l’esperança en el nostre estimat intercessor, ell sempre està ahí en els moments bons i en els més difícils, com aquest que ens toca viure. De segur que ben prompte podrem prompte tornar a emocionar-nos en veure´l majestuós passar davant de tots els seus fills i filles, alginetins i alginetines. Mentre tots a una veu exclamem: Visca el Gloriós Patriarca Sant Josep!
Volguera acabar aquest article amb el fragment d’un poema que va ser escrit amb motiu del centenari de 1997, i diu així:
No te’n vages mai Pare,
queda’t ací entre nosaltres.
Has donat sentit a la nostra vida,
a la nostra història.
Sabem qui som i d’on venim
Perquè com diuen els nostres poetes:
“no se és res si no se és poble”,
i tu Josep, eres i seràs del poble.
Francisco José Espert Arnandis,
Seminarista de la parròquia d’Alginet.
Bibliografía
Alegre Ortiz, José. (1942) Así fué y así es nuestro Alginet, Exmo Ayuntamiento, Alginet
Comes i Hernàndez, Salvador. (1997) Sant Josep i l’Ermita en la història d’Alginet, Centenari de sant Josep, Alginet
Bosch i López, Rafel. (1999) El templo parroquial de san Antonio Abad de Alginet, III Centenari, Alginet