El Teatre Modern d’Alginet rebrà este dissabte a Eugeni Alemany, un dels rostres més coneguts de l’humor valencià, amb “La persona no descansa”, un espectacle en què el còmic ens acosta, amb el seu estil inconfusible, la història de la seua tia Amparín.
Amb la seua manera particular d’observar el món i convertir les situacions quotidianes en motiu de rises, Alemany proposa una espectacle d’humor per a tots els públics. Però, més enllà de l’escenari, qui és Eugeni Alemany quan no té un micròfon davant? D’on ix la seua capacitat per a fer riure i què té d’especial una tia perquè acabe protagonitzant un espectacle?
Des de La Veu d’Alginet hem parlat amb ell per a conéixer un poc més la persona que hi ha darrere del còmic i descobrir què ens espera al Teatre Modern.
Per a qui encara no et conega —si és que queda algú—, qui és Eugeni Alemany i com acabes dedicant-te a fer riure la gent?
Jo em considere un showman, la meua professió és entretindre. Bé fent guions per a programes -una cosa de la qual he treballat molts anys-, bé presentant un programa, dalt d’un escenari o, més actualment, fent coses a través de les xarxes socials.
I sempre, des de menut, m’havia agradat fer bromes i entretindre. Però és curiós, perquè no m’agradava ser el centre d’atenció. Ho feia amb amics o gent coneguda. De fet, de nano, era molt tímid! Sempre m’havia agradat la tele, però em veia treballant darrere. Però la vida m’ha portat davant. Perquè tots em deien: «Eres molt graciós, hauries de fer pantalla». Després em vaig posar a fer pantalla… i va i tanquen Canal 9! Home, gràcies! Ja m’ho podrien haver dit abans!
En eixe moment em toca reinventar-me i fer el que sabia fer, entretindre, però sense una tele: a través del teatre i les xarxes. A voltes pense que si no haguera tancat Canal 9… estaria jo fent teatre? Mira, al final hauré de donar-los les gràcies i tot!
A hores d’ara estàs fent televisió, teatre… què t’agrada més?
De la tele m’agrada que és un treball en equip. En «A la saca» m’ho passe molt bé. Soc molt afortunat, vaig a treballar amb amics. Que això és fantàstic, perquè a més de treballar, ens paguen per fer el que faríem igualment si quedàrem a esmorzar!
El teatre és més solitari dalt de l’escenari, però a canvi notes el caliu del públic. El meu somni sempre ha sigut fer un programa d’humor amb públic, perquè això ho té tot: ambient d’equip, creativitat i vore la reacció de la gent. I sobretot, saber si una broma ha fet gràcia o no, perquè en la tele tu la soltes i te’n vas a casa tan tranquil!
Això és una cosa que em passa amb este espectacle, «La persona no descansa», que notes com se sorprén la gent. M’agrada tant sorprendre com fer riure. Ser original, creatiu i un poc boig és una cosa que em motiva molt. Bé, un poc boig no. Prou. Però encara no m’han diagnosticat res!
En totes les famílies hi ha una tia, una cosina, un nebot que donaria per a una sèrie sencera. Què té Amparín que la fa tan especial? I, sobretot, ella sap tot el que contes sobre ella?
Ma tia ho sap des del més enllà! I espere que no li parega malament, perquè si hi ha algú capaç de baixar del cel a bonegar-me, és ella!
Ma tia representa un perfil de dona de poble. Representa una època. Eixes dones que mantenen la casa, que ho tenen tot controlat i que fins i tot ixen a agranar el carrer. Que jo sempre he pensat: però per què agranaven el carrer? Si el carrer és de l’Ajuntament! Que vinguen ells!
Dones cuidadores i sacrificades, envoltades d’hòmens sompos i poc funcionals, però amb molt de sentit de l’humor. Dones que ho feien absolutament tot, mentre els hòmens estaven asseguts esperant que algú els preguntara si volien un café.
Donaria per a una sèrie? De moment ha donat per a un espectacle molt divertit! I això que ma tia no ha cobrat drets d’autor. Si alça el cap, em demana la seua part!
Fas humor a partir de situacions molt quotidianes. Quan estàs amb els amics o la família, desconnectes alguna vegada o estàs sempre pensant: «Açò ho he de contar en un monòleg»?
No! Gens! Jo no treballe així! Jo no soc d’estos frikis que van amb una llibreteta apuntant-se acudits. A vore, que cadascú treballe com vulga, però jo si estic dinant amb els amics i algú diu una barbaritat, em ric i avant! No li demane que la repetisca perquè l’he d’apuntar!
Jo, quan prepare un espectacle, potser vaig coent-lo a poc a poc dins del cap, però arriba un moment que em pose davant de l’ordinador i l’escric tot d’una assentada, en uns mesos. Sobretot treballe el ritme i l’escaleta. En este show es nota molt. Després ja ve el text. I després els assajos, on s’acaba de polir tot encara millor.
Quan estic amb la família i els amics m’agrada fer bromes i que me’n facen a mi. No estic treballant!!! Que ja seria trist haver d’aguant la família i damunt considerar-ho jornada laboral!
Este dissabte 31 arribes al Teatre Modern d’Alginet. Què li diries a una persona que està dubtant si anar?
Que davant del dubte, que no s’ho pense! Que vinguen! A més, jo sempre dic que per a anar al teatre no cal tindre cap preparació especial. Només cal comprar l’entrada, seure i, en el meu cas, tindre ganes de riure. Tampoc demane tant!
El teatre és de les coses més boniques que hem inventat la humanitat. Desconnectar durant un temps de tot el de fora, acceptar i entrar en el joc que et proposa un artista… té una cosa molt poètica! I en el meu cas concret, és que jo crec que este espectacle no és el típic monòleg, és molt més. Està molt currat i és molt divertit!
I el veus ara… o si t’encantes igual ja no el veus! Perquè els meus espectacles els faig durant un temps i després els canvie, i els vells ja no els torne a fer. M’agrada estar sempre reinventant-me i renovant-me. Crec que eixa és la diferència amb un artista de veritat, que sense renunciar al seu estil o personalitat, va traient coses diferents.
Per tant, jo els diria que vinguen dissabte, que s’ho passaran molt bé. I si no els agrada, que em busquen en acabar i m’ho diguen. Això sí, que vinguen d’un en un, no tots junts!
Podeu adquiri les entrades en https://www.dentralia.com/pases/evento/KfFnxpkIUsrN0zIXYwQ7 o en la Papereria Sambori.
