L’alumna de l’IES Hort de Feliu, Marina Bataller Calatayud, ha quedat finalista en el concurs literari Inspiraciència, en la categoria de joves en català.
Aquest concurs està organitzat pel CSIC, màxim organisme d’investigació científica a nivell estatal, i pretén unir la literatura amb la ciència per tal d’esborrar les separacions absurdes que històricament hem patit entre els diferents camps del saber. En el seu relat “Carta”, el virus de la COVID-19 ens retrau la falta de solidaritat entre nosaltres, així com la poca sensibilitat amb la casa comuna, la Terra.
Lamentablement, a causa de la situació de pandèmia, l’acte d’entrega de guardons a realitzar a Barcelona va haver de fer-se en streaming i sense la presència dels premiats.
Des de tota la comunitat educativa del professorat volem donar l’enhorabona a Marina per aquest premi i animar-la perquè no deixe mai d’escriure.
Escrit:
De mi per a la humanitat, No sé exactament la meua presència com ha sorgit, si no he sigut desitjat o com moltes altres vegades he nascut del vostre odi i ànsia de guerra. El fet és que estic ací, i he vingut amb un únic propòsit: traure tant la solidaritat i companyerisme que dugueu a dintre com l’egoisme que vos oxida lentament. En pocs mesos m’he fet mundial i he provocat morts i desolacions per allà on he passat, açò m’ha fet pensar, i de fet, m’he replantejat el suïcidi, però quan veia que eixíeu al carrer amb ganes de més, aquest pensament s’esfumava amb la vostra carència d’humanitat. La justícia mai ha sigut un dels meus forts, em disculpe per açò, els que menys s’ho mereixen han sigut els més perjudicats, però què voleu que vos diga? He anat a per la joventut irresponsable ho promet, però les seues barreres són massa fortes per a mi i no he pogut accedir a ells. Últimament m’estic cansant dels hospitals i de vore tanta gent plorant i culpabilitzant-me a mi, per què no es miren entre ells? Jo no m’he reproduït per gust, heu sigut vosaltres els que m’heu mundialitzat i m’heu fet crèixer. Sí, vosaltres. Cada dia pense més i més en marxar perquè mire a famílies que han aprés la lliçó, la desolació, l’ànsia de llibertat, gent aplaudint a col·lectius públics que treballen i donanen la seua vida per tots vosaltres. De debò que en aquests moments em dol l’ànima i vull desaparèixer. Però, ai els altres moments! Quan l’ odi vos domina, l’enveja, la individualitat, en eixos moments em trague el meu orgull i vos ataque, vos oprimisc tots els vostres pulmons fins que no podeu respirar i llavors sembla que vos arribe a la fi un poc de sang al cervell i amb ella la responsabilitat que no heu tingut en molt de temps. Humanitat, eres preciosa però dins d’aquest mar de plaers tens forats negres tant profunds i amb tanta densitat que mai podràs lliurar-te d’ells. Tant jo com el planeta Terra t’agraïm que ens hages deixat respirar profundament aquests últims mesos, encara que açò haja significat llevar-vos a vosaltres l’oxigen. Recordeu que aquesta molècula és essencial per viure, però també és diatòmica, podem compartir, però si vos deixem respirar fareu memòria la pròxima vegada que estigueu matant l’atmosfera? 02, per a tu i per a mi, tots vivim i tots convivim, última oferta, penseu-ho. En temps de pandèmia sols sobreviu la consciència, Atentament, COVID-19.